No érem a primera fila, però som cada dia a primera línia
Des del sindicat de comandaments de les policies locals volem expressar el nostre malestar pel fet que, un any més, en un acte institucional de reconeixement policial com el Dia de les Esquadres, les policies locals tornem a quedar diluïdes, quan no directament invisibilitzades, en el relat públic de la seguretat a Catalunya.
No qüestionem el reconeixement merescut al cos de Mossos d’Esquadra. Al contrari. El que qüestionem és que la seguretat pública catalana es continuï explicant com si només tingués un únic protagonista, quan cada dia els municipis sostenen bona part de la resposta immediata: convivència, emergències, trànsit, violències, escoles, proximitat, ordre públic local, incivisme, primeres intervencions i suport constant quan altres serveis no arriben o no poden arribar.
Potser les policies locals no érem a primera fila en la cloenda, però som cada dia a primera línia. I això també mereix llenguatge, presència i reconeixement institucional.
El llenguatge no és neutre. El llenguatge construeix relat, defineix prioritats i projecta models. Quan una conselleria parla de seguretat i omet reiteradament les policies locals, no només comet una descortesia institucional: contribueix a fer invisible una part essencial del sistema de seguretat de Catalunya.
Quan es va nomenar una consellera procedent del món local, molts vam pensar que seria una oportunitat per reforçar el paper dels municipis, per impulsar una policia catalana entesa com un sistema plural, coordinat i referent a l’Estat. Però la sensació creixent és la contrària: que les policies locals molestem, que se’ns vol subordinades, que només se’ns recorda quan cal cobrir mancances operatives o sostenir serveis que ningú més pot assumir.
També preocupa que àmbits on les policies locals han generat confiança i bons resultats, com la proximitat als centres educatius i la figura de l’agent tutor, passin ara a ser espais de competència institucional en lloc de cooperació lleial. La ciutadania no necessita cossos competint pel relat; necessita administracions que reconeguin qui fa què, qui hi és cada dia i qui coneix realment el territori.
Catalunya no tindrà un sistema de seguretat fort si continua menystenint les seves policies locals. El reconeixement no pot ser només protocol·lari ni puntual. Ha de ser polític, pressupostari, normatiu i també verbal.
Perquè allò que no es diu, acaba semblant que no existeix. I les policies locals existim, sostenim i responem. Cada dia. Cada nit. A cada municipi.